Capità Murphy:
Impacients ens preparem
a envolar-nos amb la nau.
Ja rugeixen els motors
poderosos dins l’hangar.
Acompanyi’ns, Isidor,
assessori’ns a l’espai;
acompanyi’ns, i amb nosaltres
mati el morb que el té amargat.
Entonen ara la Marxa dels Herois de l’Odissea Espacial.
Capità Murphy:
Estem avorrits, molt avorrits, aquí.
La vida blana de l’home urbà
ja no podem comportar per més temps.
Insatisfets amb el destí vulgar
ens llancem cap al buit sideral.
Què hi trobarem ningú no ho sap:
som pioners, aventurers, conqueridors,
i la gent d’aquesta mena
ni sap ni pensa ni es fa preguntes.
Expedicionaris:
L’aventura ens entusiasma;
el perill no ens acoquina;
afrontar misteris i resoldre’ls
és la nostra irrenunciable vocació.
Ole-o, yupi-yo,
otohaio hai-o.
Capità Murphy:
Fugir endavant, sempre endavant
és l’únic desig que sentim.
Culs de mal seient, professem
la fe del perpetu moviment.
El profit del nostre esforç
serà vostre, ja ho sabem:
que us vagi de gust,
no ens mostrarem ressentits,
fixeu-nos una altra meta i serem contents.
Expedicionaris:
L’aventura ens entusiasma;
el perill no ens acoquina;
assumir els reptes més difícils
és la nostra irrenunciable vocació.
Ole-o, yupi-yo,
otohaio hai-o.
Capità Murphy:
I si morim en l’intent,
si amb un asteroide topem,
si es desintegra la nau
o ens engoleix un forat negre,
si el camí de retorn no trobem
o ens bat alienígena trepa,
us quedarà si més no el record
d’uns herois equiparables
en brillantor a les estrelles.
Expedicionaris:
L’aventura ens entusiasma;
el perill no ens acoquina;
encarar obstacles i salvar-los
és la nostra irrenunciable vocació.
Ole-o, yupi-yo,
otohaio hai-o.
Capità Murphy:
I escriureu pàgines abundants,
poemes, drames i llibres d’història,
i pintareu grans murals
en places, façanes i voltes,
i monuments imponents alçareu,
i en efígie ens dureu als museus,
i fareu films i telesèries,
i donareu els nostres noms als carrers
per servar-nos eterna memòria.
Expedicionaris:
L’aventura ens entusiasma;
el perill no ens acoquina;
patir penes, passar tràngols
és la nostra irrenunciable vocació.
Ole-o, yupi-yo,
otohaio hai-o.
Bàrbara:
Vés a l’espai!
Guareix-te, Isidor!
Tots:
A l’espai, Isidor, a l’espai!
No ho pensis més, a l’espai!
Isidor (mirant al seu voltant amb expressió fastiguejada):
L’espai, l’espai… I què se m’ha perdut a l’espai?
Dignes de llàstima em semblen aquells que a ofegar s’entesten
el neguit primordial perseguint l’aventura en remots indrets.
Per satisfer l’afany d’absolut cal abastar l’absolut:
el lluitador sapient, l’audaç entre tots, amb menys no es conforma.
Reptes i objectius, ideals i empreses només són ficcions
amb què els frívols intenten donar un sentit a la vida.
El buit dels seus cors l’omplen de fum. Deixeu que me’n rigui!
I veieu-los encara, encegats d’arrogància, com tracten de boig
el qui aposta a tot o res, i públicament el blasmen,
o simulen preocupar-se per la seva salut, i llavors és pitjor,
perquè més ofèn la falsa compassió que un insult declarat.
(Els mostra el prisma.)
Què se m’ha perdut a l’espai, us pregunto de nou,
si la meva aventura és aquí, i el sentit de la meva existència?
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons