Cèlia comença a plorar en silenci.
Isidor: I adéu per sempre, nena estimada. No vinguis aquí mai més. Busca la companyia dels nois i les noies de la teva edat; és amb ells amb qui has d’estar. En aquesta casa ja no hi ha res per a tu, ja no puc oferir-te res, ni tan sols la meva presència… Aviat marxaré molt lluny, a un lloc on ningú no pot seguir-me i d’on no es regressa. Però, per què no haig de tornar? Potser sí, que tornaré… Sens dubte que sí, i t’explicaré tot el que hauré vist en aquell lloc, tot; serà la història més maca que mai hagis escoltat. Vés-te’n a casa, Cèlia, i espera’m allí! No m’oblidis, no; mentre jugues amb els teus amics conserva en la memòria aquesta promesa que ara et faig: tornaré, només per tu! I ara adéu… No t’entretinguis més; els teus pares deuen estar a punt d’arribar. Va, eixuga’t les llàgrimes. Fes-me un petó…
Cèlia se’n va. Isidor la segueix amb la mirada, fins que li crida l’atenció un canvi de coloració en la llum del prisma.
Isidor: Ja ha sonat l’hora? T’has fet esperar, amic meu!
S’asseu i s’inclina damunt el prisma, en la mateixa posició d’abans.
Sí, alguna cosa es remou allà al fons… Què és això? Un carrer entre dues fileres de cases, una escalinata… Serà Bixnar? L’escena no es distingeix bé; la imatge és borrosa, com si hi hagués boira… Naturalment que hi ha boira. Benvinguda!
Una boirina lleugera comença a envoltar Isidor.
Aquesta vegada no et puc fallar! Però em pregunto si… Mai fins ara no havia pres en consideració la possibilitat que el viatge no fos definitiu, que hi hagués una via de retorn. Sí, m’agradaria regressar perquè tothom sabés que la dimensió estranya no és una il·lusió meva. Només per això m’agradaria tornar, per riure’m dels cecs i els arrogants! Oh, Bàrbara, llavors tu també et riuràs amb mi… Però, què succeeix ara? La bora s’esvaeix! I dins del prisma es desdibuixen el carrer i l’escalinata. Per què em fas això, amic meu?
Isidor continua sotjant l’interior del prisma fins que al cap d’una estona se n’aparta amb un gest de desesperació. Al mateix temps creix en el cel nocturn una llum blanca, intensíssima. S’acosta al finestral per observar-la.
I vet aquí que l’astronau s’envola… Adéu, conqueridors, comença el vostre viatge! Heu tingut més sort que jo…
Es gira cap al prisma.
Però em sembla que ja et comprenc: només em rebràs a Bixnar si accepto que ho ni ha retorn possible. Però això jo sempre ho he sabut. Per què he tractat d’enganyar-me ara, en l’últim moment? Haig de ser fort per merèixer Bixnar, dur com la pedra i fred com el gel. Doncs endavant, amic meu, estic a punt. He dit que no et puc fallar, i no et fallaré. Som-hi, i per sempre, sí!
La llum blanca continua pujant en la llunyania, mentre se sent una vibració fosca que va en augment. Apareix de nou la boira. Isidor somriu. A la fressa dels motors de l’astronau es sobreposa ara un miolar planyívol procedent de la casa veïna.
T’has escapat una altra vegada, Bertran? T’esvera l’astronau? Va, no ploris més i baixa de la teulada; busca la calor del llit de la Cèlia, on podràs gaudir d’un son tranquil… Feliç tu que tens aquest refugi! Jo, en canvi, no tinc on amagar-me, ni ho desitjo. El humans hem de ser valents quan aconseguim el destí que perseguíem!
La boira s’espesseeix al voltant d’Isidor.
Adéu, Bàrbara! No t’oblidaré mai allí a Bixnar, estimada robot dels ulls blaus, si m’és permès conservar almenys un bri de memòria de la meva vida aquí. M’hauria agradat acomiadar-me de tu… I tenir-te a la vora quan es produís el meu trànsit, sí. Per què m’has abandonat? Però tant se val; sé que m’has perdonat… Adéu, adéu per sempre! La porta anhelada s’obre davant meu, i decidit, exultant, sense mirar enrere, em lliuro al meu amic.
La boira oculta Isidor i l’estudi. L’escenari s’enfosqueix per complet. Passa una estona. Tot d’una la gran pantalla de televisió s’il·lumina, i hi apareix el rostre de Bàrbara.
Bàrbara: Isidor? Isidor? Ets aquí, fill meu? Contesta, Isidor! Encén la llum, deixa’t veure… Sé que ets a casa.
La robot espera uns segons més. Per fi esclata en una gran excitació.
Bàrbara: Sí, no t’hauria d’haver abandonat, ja ho sé… Perdona’m! Però si no vols parlar escolta’m almenys, fill. He pogut esbrinar què és Bixnar… Ja t’explicaré com…, però ara no tenim temps. Aquell somni teu, recordes?, el malson de la ciutat misteriosa… Vigila, vigila, evita la boira, evita el prisma…!
Una silueta s’interposa davant de la pantalla. S’inclina cap als comandaments de l’aparell i la imatge de Bàrbara s’esvaneix. És una de les Ombres del pròleg. A prop es veuen, dins l’obscuritat que torna a regnar a l’habitació, altres dues figures suaument fosforescents.
Ombra primera: És inútil, Bàrbara; Isidor ja no et pot escoltar…
Ombra segona: Ni a tu ni a ningú, no pot escoltar.
Ombra tercera: Ha viatjat molt lluny, allà on volia…
Una claror lleu comença a sorgir al fons de l’escenari. Aviat s’hi distingeix l’interior d’una immensa sala buida amb forma de semiesfera. Per un costat entra Isidor.
Ombra primera: Sí, veieu-lo…
Ombra segona: Ja ha arribat a Bixnar!
Ombra tercera: Ha culminat feliçment la seva empresa. Una empresa gegantina, singular! El premi a tantes penalitats es disposa a recollir en aquest moment. Exulta, home valent!
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons