Les tres Ombres:
Exulta, Isidor, exulta!
El món amagat et surt al pas
quan ja dubtaves de la seva existència
o del teu poder per heure’l, o del mèrit teu.
Però no, fill estimat del destí,
no t’enganyaves:
aquell món existeix, i el mereixes, i l’has sabut abastar.
Ara ja és teu, oh venturós!
Isidor avança cap al centre de la sala, on hi ha plantada una columna curta i al damunt seu el prisma, que fulgeix amb llum multicolor. S’hi inclina i el besa.
Ombra primera: Un gest digne d’elogi.
Ombra segona: Té un cor agraït…
Ombra tercera: Honora amb tota justícia el sagrat missatger. Però veieu el seu gest seriós, abstret! Res de la seva vida anterior no recorda ara: és com si sempre hagués viscut a Bixnar, i com si aquest acte d’agraïment i homenatge el fes per costum. La ciutat ret un culte fervorós al seu déu a través de la joia, i ell se’n creu habitant des de sempre. Però mireu, ja surt del temple…
L’escena canvia ràpidament. Ara es veu Isidor travessant una porta. Al seu rostre hi ha una expressió de calma i beatitud. Surt a una àmplia terrassa. L’ambient exterior és blavenc. Isidor alça els ulls mentre en l’aire retruny un bategar sord, com de tambors enormes. És el començament del malson que va explicar a Bàrbara al primer acte. Hi seguirà tot el somni complet, que les Ombres aniran descrivint a mesura que se’n succeeixin les escenes.
Ombra primera:
Quan deixa el temple és nit tancada
a la ciutat que el mar envolta.
No fulgeix la lluna
entre els núvols esfilagarsats,
sinó un astre de color blau pàl·lid
dues vegades més gran.
Ombra segona:
El ritu ha complert i se sent feliç.
Camina per places i avingudes solitàries
entre edificis guarnits amb estàtues i relleus,
ponts sostinguts per columnes subtils,
jardins penjants, porxos, minarets altíssims.
Una ciutat, a fe, extraordinària.
Ombra tercera:
Puja a poc a poc per una escala
de marbre verd, amb vetes negres,
que el du fent voltes i més voltes
pel mig d’un bosc de cúpules brillants:
tres-cents cinquanta-dos graons
comptarà fins a casa seva.
Ombra primera:
És un estrany perfecte en un món estrany:
ningú no espera a casa ni ningú l’espera,
amants o parents, col·legues o amics.
Qui ha vingut, doncs, quan ell no hi era?
Qui ha vingut que encara hi és?
S’atura, paralitzat per un pressentiment.
Ombra segona:
No és pas ell, no, qui empeny la porta,
no és pas ell qui enfila el passadís,
no és pas ell qui recorre les estances,
ni els seus ulls els que sotgen les tenebres.
No s’acosta panteixant a l’estudi, no pas ell,
però el pànic i l’angoixa són ben seus.
Ombra tercera:
La finestra projecte un rectangle
de llum blava en les lloses de l’estudi.
Fa un pas: una ombra s’interposa en la llum…
S’infla, s’escampa, oculta la finestra…
Esclata una riallada horripilant. Dos ulls contemplen fixament Isidor des del fons de l’estança. Les seves faccions es desfiguren amb una ganyota de terror; s’encongeix sobre si mateix, s’agafa el cap amb les mans, cau a terra, es recargola…
Ombra primera (entre udols):
Isidor vol creure que somia,
i tractant de despertar
es retorça i es colpeja i crida fort,
p’rò és en va, tot en va.
Ombra segona (també entre udols):
Què ha fallat? Què ha fallat?
El fosc ésser dels seus somnis
una trampa li ha parat;
hi ha caigut de quatre grapes.
Ombra tercera (també entre udols):
Ja no es farà mai de dia,
els llums ningú no encendrà,
no es trobarà contemplant
embadalit el seu prisma.
Totes tres (sense deixar d’udolar):
Sigues valent, Isidor.
Ningú escapa de Bixnar!
El destí t’ha aconseguit,
el teu fil ja s’ha trencat.
Al fons de l’escenari es veu encara Isidor al peu de l’ésser, en la mateixa actitud de terror i desesperació suprems. La imatge es manté mentre tot al voltant esclaten fulgors irisats creuats per violents raigs de llum blanca. Simultàniament, el bategar feixuc, que no ha deixat de sentir-se durant tota l’estona, incrementa el ritme i la intensitat i es barreja amb els sons distorsionats de la Marxa dels Herois de l’Odissea Espacial, fragments inconnexos dels diàlegs de l’obra, miols de gat i cants infantils. Una densa fumarada comença a omplir l’escenari i cau el teló mentre les Ombres continuen udolant:
El fosc ésser de Bixnar
t’ha atrapat, t’ha atrapat.
Plora i crida i desespera’t;
no somies, és v’ritat!
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons