Bàrbara: Un malson? Quin malson, Isidor?
Isidor: Un malson recurrent, insistent, reiteratiu, que vaig començar a tenir fa cosa de tres setmanes; la manifestació d’un onirisme canalla que m’atabala i em destrossa les nits. I no solament les nits, sinó també els despertars i les jornades subsegüents, perquè després d’un somni així, obsedit, ja en tot el dia no sóc capaç de fer ni pensar res a dretes.
Bàrbara: Pobre! I per què no me n’havies parlat encara? Alguna solució hi hauríem trobat; algun ensenyament profitós n’hauríem extret. Explica’m el somni, Isidor; obre’m el cor de bat a bat, com has fet sempre.
Isidor: Vols conèixer el meu fantasma? Te’l presentaré, doncs; encara que tremolo cada cop que en faig memòria. Escolta el meu somni, escolta’l…
Quan deixo el temple és nit tancada
a la ciutat que el mar envolta.
No fulgeix la lluna
entre els núvols esfilagarsats,
sinó un astre de color blau pàl·lid
dues vegades més gran.
Darrere meu tremola el temple
amb un fosc bategar:
són els tambors rituals
de l’oració nocturna.
No en recordo el motius, però em sento feliç.
Camino per places i avingudes solitàries
entre edificis guarnits amb estàtues i relleus,
ponts sostinguts per columnes subtils,
jardins penjants, porxos, minarets altíssims.
Una ciutat, a fe, extraordinària.
La brisa càlida em porta
un fosc bategar:
són les ones que trenquen
enllà la muralla.
Pujo a poc a poc per una escala
de marbre verd, amb vetes negres,
que em du fent voltes i més voltes
pel mig d’un bosc de cúpules brillants:
tres-cents cinquanta-dos graons
comptaré fins a casa meva.
Neix al peu de les muntanyes
un fosc bategar:
la nau dels sentinelles
s’envola a fer la ronda.
Sóc un estrany perfecte en un món estrany:
ningú no espero a casa ni ningú m’espera,
amants o parents, col·legues o amics.
Qui ha vingut, doncs, quan jo no hi era?
Qui ha vingut que encara hi és?
M’aturo, paralitzat per un pressentiment.
Escolto dins meu
un fosc bategar:
és el cor embogit,
és la sang en les temples.
No sóc jo, no, qui empeny la porta,
no sóc jo qui enfila el passadís,
no sóc jo qui recorre les estances,
ni els meus ulls els que sotgen les tenebres.
No m’acosto panteixant a l’estudi, no pas jo,
però el pànic i l’angoixa són ben meus.
De sobte m’arriba
un fosc bategar:
un peu o una mà
colpegen, impacients.
La finestra projecte un rectangle
de llum blava en les lloses de l’estudi.
Faig un pas: una ombra s’interposa en la llum…
S’infla, s’escampa, oculta la finestra…
Tot d’una esclata un riure espantós
i em fiten, malèvols, uns ulls.
I desperto sentint
un fosc bategar:
em retruny al cervell
el riure de l’ésser.
Isidor es deixa caure en una cadira i es queda immòbil, mirant fixament davant seu. Bàrbara s’hi acosta i li posa una mà damunt l’espatlla.
Bàrbara: I això és tot? Doncs no em sembla tan greu, la veritat. No demano res que no estigui al teu abast si t’encareixo que en prenguis una distància cautelosa: objectiva, Isidor, objectiva, com sempre has sabut fer amb tots els fenòmens, propis o aliens, humans o no humans. Aquest somni només t’hauria d’importar com a tema d’estudi… Sotmetem-lo a un examen desapassionat, i veuràs que el fantasma s’esvaneix a cops de raonament científic. Podem començar ara mateix a treballar-hi; disposo d’un nou programa de psicoanàlisi aplicada, l’últim crit en la matèria, que…
Isidor: Objectiva, dius! A tu, que no somies, t’és molt fàcil demanar-me objectivitat. Sí, potser l’episodi no té al capdavall res d’extraordinari, però ¿com creus que haig d’interpretar aquesta insistència? Fes un esforç per ficar-te en la meva pell; entén la sensació d’impotència que m’aclapara quan em trobo de nou transportat a la ciutat, sota la llum blava d’una lluna que no és la Lluna; viu l’angoixa que experimento mentre espero el desenllaç conegut, i sobretot, la por que sento que el somni no es detingui en l’aparició de l’ombra, i segueixi endavant… Objectiva, dius! Sí, i encara que objectivi, què? Posarem un estúpid problema íntim en lloc del fantasma, en bona llei psicoanalítica. Doncs bé, ja està fet: ¿és potser un consol saber que tinc un assumpte pendent amb mi mateix, un greu bloqueig inconscient, un trauma no resolt? No, de cap de les maneres. Prefereixo mil vegades que hi hagi un fantasma de debò que m’amenaça des de l’altra dimensió, i que el malson sigui un malson premonitori. Quina vergonya, en cas contrari! Se suposa que una persona com jo hauria de tenir una psicologia completament sanejada.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons