Miola el gat autòmat damunt de la teulada, tristoi, mentre s’envola l’astronau i l’heroi plora l’amor de la robot d’ulls blaus
o sia
L’amic de Bixnar
Òpera fantàstica en tres actes
Pròleg
Diàleg d’ombres
L’escenari està completament a les fosques. Se sent una mena de batre d’ales, pesant, lúgubre, que es va acostant de mica en mica. En primer pla apareixen tres figures vagues, que brillen amb una fosforescència lleu.
Ombra primera: Tot és ombra i res més que ombra. Tot és silenci. Tot és quietud. Però es fingeixen sons i veus, aquests il·lusos, i llums multicolors, i horitzons llunyans que els cal aconseguir.
Ombra segona: Tot és vanitat entre ells, tot és soroll i fum. Tot un miratge! Darrere els miralls on es miren, no hi ha pas res.
Ombra tercera: Tot és mort i final, tot és oblit. I un cop tot acabat, de nou sempre el mateix recomençar absurd. Quina despesa inútil d’energia, ai!
Ombra primera: Si els en sobra, què n’han de fer, pobres d’ells? Igual que l’han rebuda l’han de transmetre!
Ombra segona: Cecs transmissors d’energies cegues, i tan anònimes com ells!
Ombra tercera: Un curiós producte d’allò que anomenen mare natura, vet-ho aquí!
Ombra primera: No sé per què els concedim tanta atenció… Què se’ns en dona, dels seus afanys?
Ombra segona: Sí, jo també m’ho pregunto tot sovint… Prou feina tenim allà al nostre regne d’ombra eterna, filant destins i aviant cap al barquer les ànimes d’aquests il·lusos. Hi ha molta feina, sí! La mare natura no pare de crear-ne, més i més, i cada cop més neguitosos. Per què? Amb quin objectiu? Qui podria entendre-la, aquesta mare…!
El fons de l’escenari s’il·lumina a poc a poc. S’hi veu l’interior d’unes golfes. Hi ha un home assegut davant d’un telescopi de dimensions notables, amb el qual escruta el cel crepuscular a través d’una finestra. És Isidor.
Ombra tercera: Ara mateix, quina curiositat malsana ens ha empès a contemplar de prop com crema aquesta flama?
Ombra primera: Crema ràpid, encara que no ho sembli. Sí, el fil d’aquest home lliscava veloç entre els meus dits fa un moment, estranyament veloç! Vaig tenir por que s’embullés i es trenqués abans d’hora…
Ombra segona: Deu ser a punt d’acomplir un gran destí. Deu ser un home important, un heroi!
Isidor aparta el rostre del vidre del telescopi i es gira amb lentitud.
Ombra tercera: Sí, sens dubte! Veieu quina cara. Oh, quins ulls brillants!
Ombra primera: Oh, com s’agita! Quina passió la seva!
Ombra segona: Quina tensió, oh, quina sublim tensió!
Ombra tercera: Sens dubte és un fill preferit de la mare natura. No hi ha gaires casos com aquest! Es prepara un d’aquells acompliments de destí de la varietat superior.
Ombra primera: L’esclat de llum serà fenomenal!
Ombra segona: El soroll, eixordador!
Ombra tercera: I la fumarada, aclaparadora!
Ombra primera: Però silenci, germanes, sembla que vol parlar…
Ombra segona: Té el pap ple a vessar de consideracions originalíssimes i grans projectes, n’estic segura.
Ombra tercera: Callem, callem i escoltem-lo…
Les altres dues: Escoltem-lo, sí…!
Les Ombres s’esvaneixen.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons